Aliens complexos

Bon dia, de nou voldria disculpar-me per tardar tant en escriure alguna cosa. Pero hui, nit de nadal, vinc a parlar-vos de un dels millors llibres de ciència-ficció que he llegit en molt de temps: "A fire upon the deep" (Un foc sobre les profunditats?)

Com podeu veure, va guanyar el premi HUGO, el qual es sinònim de qualitat, al menys abans del 2000.

Seguint la famosa guia de lectura que vaig postar fa un temps, aquest llibre seria interesant per a qui treballa en sistemes de informació, per el us que fa de personatges que són intel·ligències artificials. Pero es un llibre que recomane a qualsevol que tinga paciència (es un poc difícil de seguir) i li agraden les grans mitologies com les creades per Tolkien, Gaiman, etc...

Al llibre una de les coses que més m'agraden és com es tracta a les formes de vida alienígenes. Imagineu un univers enorme, amb milers i milers de planetes habitats i de diferents races. Ara imagineu que algunes de aquestes races no son gens humanoides, com per exemple una raça de plantes intel·ligents que es mou damunt de uns carros voladors (o en rodes) xicotets. O una de les races més interessants, com la dels "Tines", una especie de gossos que tenen ment de grup. O siga no hi ha individus sinó un conjunt de individus amb una ment única. Es un poc difícil de acostumar-se perquè són tipus de alienígenes ben diferents de allò que coneguem i estem habituats. Pero això es el que resulta tant fascinant de este llibre.

El argument es prou típic i antic, però no es el que importa. Un mal (una intel·ligència artificial en este cas) ha sigut despertat i vol conquistar tot l'univers, però una nau humana ha fugit portant alguna cosa que pot significar la derrota del mal. I els personatges són molt interessants, ja que molts de ells són humans en el sentit més profund de la paraula (o siga, fan cagades a tot hora) i no hi han herois sense defectes.

Es un llibre que crea el seu propi univers i que es continuat a altres obres de l'autor. A l'univers creat, es diferencien les Zones en el que l'univers esta dividit. O siga hi ha una zona, prop del centre de la galàxia, on la tecnologia es molt més antiga i no es possible els viatges hiperlumínics. I més a fora de la galaxia la Zona permet que les intel·ligències artificials siguen com deus i tinguen enormes poders..

En definitiva, una gran recomanació. Nota: 9 garrofons

Jocs per a pensar

En primer lloc, voldria disculpar-me per el temps que fa que no escric res. He estat extremadament ocupat i supose que continuaré així fins a nadal. Espere que per a l'any nou les coses es normalitzen un poc i puga continuar escrivint i llegint sense problemes.

Bueno, hui voldria parlar-vos de un joc que vaig jugar fa unes setmanes, abans que em vinguera l'allau de feina que tinc ara clar. El joc es diu Democracy 3 i ens posa en la pell de un president escollit democràticament per a governar el país. La meta del joc, es reelegir-te democràticament per a un segon mandat, i arribar a deixar el govern per al teu successor al partit. Que no es tan fàcil com pot parèixer. Al ser escollits, podem veure quina es la tendència política del país, i quins sectors de votants ens han escollit. Així que pots triar, o intentar guanyar els nous votants (sense perdre la teua base, clar) o oblidar-te i aprofundir les mesures que has promès als teus votants.

Al principi el joc ens demana de quin país volem ser el president. Hi ha poca escolla, però en alguns fòrums de internet es poden descarregar alguns altres països. En el meu cas vaig triar França, ja que son els veïns i és l'únic país on he viscut de tots els que hi havien a la llista.

El joc no és gens complicat de entendre, però clar aixo no vol dir que no puga ser difícil. Per a començar, tenim una pantalla on podem veure totes les coses que passen al nostre país:

Vos pareix complicat?
Anem per parts. En eixa pantall tenim tots els events i mesures que hem pres per al nostre país. Cada una de les "boles de colors" representa una cosa. Anem a explicar un poc per colors:

• En blau tenim estadístiques generals com qualitat del aire, nivells de empleo i de contaminació...
• En gris, tenim les mesures o lleis que podem implementar, com impostos extra, beques o ajudes a la formació, etc...
• En roig tenim situacions adverses, com la fuga de cervells, fuga de capitals, etc...
• I en verd tenim situacions positives, com per exemple que el nostre país es una font de tecnologia per al món.

Cada cosa afecta a tot, per tant una mesura per a paliar un problema, pot afectar i crear altres problemes. Per tant el joc té la seua dificultat. Si fem click, podem veure quines situacions son afectades:

A més, tenim també que controlar el govern per a veure quins ministres son fidels i quins no son bons, amenaces terroristes que hem de podem evitar...i aleatoriament el joc ens preguntara la opinió sobre temes de actualitat com per exemple l'abort, l'eutanasia, extració de fracking i demés coses. Tot aixo afecta a la nostra imatge davant dels possibles votants i veurem com es molt difícil intentar satisfer a tots els que voldríem, així que deurem de criar estratègies interessants.

En definitiva ens sentirem com un president de veritat. Crec que molta gent deuria de jugar abans de parlar de política. Molt recomanable, un joc de pensar que no té res a veure amb pegar tirs i gràfics de última generació.

Segones parts

Diuen que les segones parts mai son bones. Excepte en alguns casos com Terminator 2, i el Padrino. Pero en molts casos es veritat. Un autor fa una primera part i li ix molt bé, rep molts diners i quan fa la segona part li ix una patata. Perque? Solen dir que per a fer una primera obra tens tot el temps del món, i per a la segona jka estás més limitat. Es veritat?

També podriem dir, com en alguns videojocs, que en la segona part es corregeixen algunes falles del primer i se li afegeixen idees noves. Molts videojocs són versions amillorades de les seues versions anteriors. Per exemple un dels meus videojocs favorits, The Witcher 2, es millor que la primera part. I no sols per els gràfics que sabeu que per a mi no son tan importants (mireu els meus posts anteriors), sinó que el sistema de decisions funciona millor,  el combat és més divertit, etc...

El que volia parlar ací hui es de la segona part de alguns dels llibres que he llegit últimament, "El temor de un home savi". Intentaré no fer ningun spoiler així que no comenteu detalls que puguen revelar la trama als comentaris:

Com vaig escriure fa unes setmanes, la primera part m'havia encantat. I em vaig fer en la segon que vaig trobar en una molt bona promoció. Pero la segona part no m'ha donat una sensació tan bona com la primera. No em malinterpreteu, la primera m'encantà i la segon està bé. Tal volta al ser la primera tan bona, m'esperava més. Molts dels enigmes que el autor conta al "Nom del vent", encara continuen oberts al "Temor de un home savi", i encara en obri més, causant una confusió de noms i de anècdotes.

També conta una part de la història que per a mi es completament supèrflua i altra que es una "ratllà" i ocupen bona part de les pàgines. Els bots temporals són la única part que trobe més interessant i emocionant a aquesta part. Imagine que aniran tornant-se millor a mesura que apleguem a la conclusió de la història i tornem al món real.

I el títol, mmm...no se que dir. La primera part tenia un títol que tenia a veure amb la història i que en un cert moment conten i queda molt bé, com a mode de conclusió. Però aquesta part està un poc dispers i no sabem exactament a que es refereix (al menys jo, si algú pot ajudar-me, per favor!).

Conclusió, estic esperant la tercera que supose que serà millor, ja que desvelarà totes les incògnites que tenim sobre la història així com sobre la mitologia del mon de Kvothe.

Nota: 6 bajocons.

El meravellós món del Wumpus

Sabeu que és el Wumpus?
Ací teniu una mostra:

Es lleig, a que si? Es pareix a qualsevol de nosaltres un dilluns de matí.
El Wumpus es un bitxo que está dins de una cova, i guarda un tresor. Clar que com té eixe aspecte no té molts amics i si algú passa prop, pues se'l berena. El Wumpus és el protagonista de un dels primers videojocs que existiren, "Hunt the wumpus". El joc es tractava de entrar a la caverna del Wumpus i intentar aconseguir el tresor sense trovarse al monstre. Com la caverna era escura, no podíem vore res, però podíem sentir la pudor del Wumpus si estàvem a prop, o corrents de aire si estàvem a prop de algun forat o barranc. En fi, el joc es molt antic, però podríem dir que tots els jocs de RPG es redueixen a ell. Que vol dir aixo? que amb les suficients modificacions, qualsevol joc de RPG pot transformar-se en una versió del Mon del Wumpus.

Exemple?
Si tenim més de un Wumpus, i es poden moure, i al mateix temps tenim algunes armes que ens permeten atacar-lo, estariem parlant de qualsevol joc dels de ara. Evidentment, no parle de gràfics, només de la teoria darrere del joc. I podríem col·locar moltes variacions al joc i obtindríem algun joc paregut als actuals.

I a que vé tot açó?
Bé, el joc del Wumpus es un exemple de problema interessant de Intel·ligència Artificial, concretament un domini de Planejament (la meua àrea), on deguem de calcular una serie de passos a seguir (o accions) per a poder trobar el tresor i tornar a la entrada amb ell, sense que el Wumpus ens trobe o ens caigam per un barranc. I perquè es un problema interessant? Perquè ens ajuda a pensar en problemes on no disposem de tota la informació. Al Wumpus, sols sabem la entrada on comencem, i poc més. Com tenim de fer observacions amb el sentit del olfacte o notant les corrents de vent per a poder calcular una possible situació del Wumpus, hem de utilitzar tècniques de inferència, o siga que podem saber a partir del poc coneixement que tenim, per a descobrir si hi ha perill prop.

En fi, es un problema ben interessant i que al mateix temps no és gens abstracte (com els problemes tipo SAT).

Fins i tot el Magic ha utilitzat el Wumpus a alguna de les seues edicions:

Pataletes

La imatge dalt mola, no? una platja ben bonica que convida a relaxar. La imatge pertany a un joc que estic jugant estos dies (quan tinc temps clar...) el Far Cry 3. Podem observar que gràficament està molt bé. I el joc es passa a una illa, que permet prou llibertat al poder ser lliures de explorar-la. El joc en si ha sigut prou ben qualificat i no tinc ninguna queixa. El vaig comprar a Steam en una de les promocions que fan que la meua cartera estiga com un corredor de fondo, flaca i cansada. I encara que no he arrivat a jugar molt més de 10 hores, puc dir que ja he vist prou per a poder ferme una opinió del que ve.

El joc es de disparar i escalar antenes. Podem modificar algunes habilitats i tal, pero poca cosa més del que estem habituats a fer. Es veritat que els grafics son molt bons, pero es això el que més importa a un joc? No podem eixir molt del camí. Es un joc violent on no podem resoldre els casos amb opcions diferents de les que els programadors han decidit. He de dir en la defensa del joc que la história es decent i et predisposa a la violència. Però es que si parem el mode història i decidim anar per lliure, en el moment que vejam enemics pues hem de començar a tirar. Es un poc frustrant.

Crec que eixe es el problema de molts jocs actuals...molt de gràfics i alguna història decent però poca cosa més. Ahi tenim en la llista dels més venuts els FIFA i els Call of Duty. Abans de jugar al Far Cry, havia estat jogant al The Witcher (1 i 2). Dos jocs meravellosos, tant del punt de vista de la història com dels grafics i de la jugabilitat.

Redeu! ja ha aparegut la paraula jugabilitat!

El cas es que estos jocs tenen un sistema de decissions molt interessant Depenent de les decisions que prenem el joc canvia completament. Si, i no em referisc a que tinga un final o un altre, sino que el joc cambia, i la història no té res a veure. Alguns personatges moren i altres viuen i ho decideixes tu, no la màquina ni els programadors ni els guionistes. I no sols això, nivells complets que podràs fer i altres que no podràs. Aliats que tindràs o enemics en contra. Tot depen de les teues decisions.

I els gràfics? Els gràfics bé, gràcies per preguntar...

En fi, açò es una pataleta perquè pareix que els videojocs están perdent part de la originalitat que tenien quan jo era menut. Allí era difícil vore dos jocs igual a les consoles quan jugàvem, o tal volta siga la meua imaginació. Pero des  que juguí al Deus Ex (el 1 clar) crec que molts jocs han copiat la formula: armes + dispars + experiència...

Enyore jocs de naus espacials (i que mesclen tot aixo), jocs que no gasten tanta violència, de construcció, gestió de recursos i expansió (Civilizations?) alguns que siguen més pareguts a jocs de taula...en definitiva jocs que em desafien que de això es tracta!

PD: Pareix que Steam sempre té alguna recomanació interessant: Starpoint Gemini i The vanishing of Ethan Carter. Si algú els coneix, que em conte!

PD2: Mola més esta foto, eh? Damunt es real i jo estava a eixa platja!

Oscuritat i espases

Bon dia a tots!

Com haureu llegit als posts anteriors estic intentant llegir tots els llibres que estan a aquella llista. Alguns els he llegit fa temps i altres no en fa tant. Hui voldria parlar del llibre Homeland (Terra natal), el primer llibre de la série "La llegenda de Drizzt".

Aquest llibre conta la história del elf oscur Drizzt Do Urden desde el seu naiximent. Al igual que en molts llibres de fantasia (casualment al igual que en El nom del vent), el protagonista passa una época de la seua vida a una academia, aprenent les técniques de la seua raça, per a esdevindre el guerrer definitiu. La história está situada a la ciutat subterranea de Menzoberranzan, una de les principals ciutats del elfs oscurs al mon dels Regnes Oblidats, un dels principals escenaris del joc de rol Dungeons & Dragons.

No hem de oblidar que els elfs oscurs son els "malos roïns", i al contrari que els elfs stardard, viuen per a cumplir les ordres de la seua malvada deesa la Reïna Aranya Lolth. El nostre protagonista pateix prou durant ela infància perque tota eixa vida de masacres i sacrificis de esclaus no es el que realment espera de la vida, i creu que deu de hi haver alguna cosa més. Evidentment la seua familia no ho veu aixi i les diferéncies entre els diferents punts de vista porten prou de mal de caps a Drizzt.

Em vaig aproximar de aquest llibre quan començarem a jugar a rol fa uns messos, i al ser un llibre de fantasia rolera, creat per a alimentar el escenari dels Regnes Oblidats, pues no les tenia totes. Desprès de haver llegit algunes bazofies roleres (desde un punt de vista literari), pues pensava que este llibre seria més del mateix. Pero no podia estar més equivocat. El autor sap escriure molt bé, i la trama en ningún moment es fa aborrida o decau. Hi ha sempre una sensació de indefensió del protagonista, de que el protagonista pot morir per els seus ideals en qualsevol moment, que fa que simpatitzem de primeres en ell. Drizzt es poderós, i es molt capaç de sobreviure a molts monstres i problemes de la ciutat on viu, pero els seus enemics són ben pitjors, i molt més poderossos. La societat completa dels elfs oscurs per a començar no toleraria la seua existéncia. Esta sensació de perill fa que simpatitzem molt amb el protagonista, a més els verdaders malvats i enemics tenen els seus motius ben defints i no són simplement malvats perque si. La ciutat de Menzoberranzan es un món pitjor i més cruel que Westeros (Guerra de Trons), pero al contrari que RR Martin, l'autor no es dedica a matar personatges sense motiu només per a demostrarho.

En conclusió, es un llibre de fantasia épica oscura que recomane molt, sobretot per a qui ja ha llegit el senyor dels anells o altres llibres de fantasia épica pero vullga algo que estiga basat en un món molt més cruel, i amb molta magia i fantasia.

Nota: 8 garrofons

El millor ordinador

Eixe és el nom d'un dels meus episodis favorits de Star Trek, que en la versió original de 1968 correspon al capítol 24 de la segona temporada. És un episodi que resumix molt bé perquè Star Trek es una de les millors series de ciència ficció i de aventures en general. Vaig a explicar algunes de les raons de perquè ho considere així.

En primer lloc cal dir que és un episodi del any 68. Només feia 6 anys avans que el primer negre havia entrat a la universitat. Per tant era una época on encara hi havien problemes racials. El director de Star Trek ja imaginava que en el futur no existirien més eixos problemes i imaginava que la exploració espacial correspondria a la humanitat en general, i per tant a diverses etnies i pobles. Els exemples més clars son la oficial de comunicacions (tinent Uhura) es afroamericana (a la foto), els tinents Sulu que era japonés i el pilot Chekov rus. En aquest capítol apareix el doctor Daystrom, que es un doctor en computació que disenya el sistema M5, la inteligéncia artificial de la qual tracta el capítol. Podeu vore que no era algo molt comú imaginar que un negre seria el principal científic del capítol, i admirat per el mateix Dr Spock.

Una de les altres coses que em fan molta gràcia es que ja s'utilitza les paraules Ciencies de la Computació (Computer Science) que eren una novitat* i Inteligencia Artificial (que es començá a gastar a l'any 56), i ho ilustren de una manera més o menys aproximada. Per a que tingau una idea, aquest capítul de Star Trek seria "més realista" que qualsevol película de Matrix (i estem parlant de l'any 68!).

L'episodi en si es prou original ja que per primera volta es considera que un producte de la ment humana, utilitzant les ferramentes de la lògica, pot tornarse malvada desde un punt de vista humà sent que aparentment només executava les ordres per a les quals fou criada. Aixó evidentment ha sigut molt copiat a la posteritat, creant la imatge de máquines males per a la humanitat.

La manera com és derrotada es molt interessant ja que consisteix a provar que el home és el mestre de les seues própries creacions i pot parlar l'idioma de la màquina per a mostrarli el error dels seus plantejaments inicials. Una cosa que a la posteritat sempre s'ha resolt de una manera, en la meua opinió, cómica, o destruim les máquines o les apaguem.


*Per a que tingau idea de com novedós era el concepte de Ciència de la Computació, dir-vos que el Institut de Matemátiques i Estadística de São Paulo començà a oferir la llicenciatura en ciències de la computació a l'any 74.