Pataletes

La imatge dalt mola, no? una platja ben bonica que convida a relaxar. La imatge pertany a un joc que estic jugant estos dies (quan tinc temps clar...) el Far Cry 3. Podem observar que gràficament està molt bé. I el joc es passa a una illa, que permet prou llibertat al poder ser lliures de explorar-la. El joc en si ha sigut prou ben qualificat i no tinc ninguna queixa. El vaig comprar a Steam en una de les promocions que fan que la meua cartera estiga com un corredor de fondo, flaca i cansada. I encara que no he arrivat a jugar molt més de 10 hores, puc dir que ja he vist prou per a poder ferme una opinió del que ve.

El joc es de disparar i escalar antenes. Podem modificar algunes habilitats i tal, pero poca cosa més del que estem habituats a fer. Es veritat que els grafics son molt bons, pero es això el que més importa a un joc? No podem eixir molt del camí. Es un joc violent on no podem resoldre els casos amb opcions diferents de les que els programadors han decidit. He de dir en la defensa del joc que la história es decent i et predisposa a la violència. Però es que si parem el mode història i decidim anar per lliure, en el moment que vejam enemics pues hem de començar a tirar. Es un poc frustrant.

Crec que eixe es el problema de molts jocs actuals...molt de gràfics i alguna història decent però poca cosa més. Ahi tenim en la llista dels més venuts els FIFA i els Call of Duty. Abans de jugar al Far Cry, havia estat jogant al The Witcher (1 i 2). Dos jocs meravellosos, tant del punt de vista de la història com dels grafics i de la jugabilitat.

Redeu! ja ha aparegut la paraula jugabilitat!

El cas es que estos jocs tenen un sistema de decissions molt interessant Depenent de les decisions que prenem el joc canvia completament. Si, i no em referisc a que tinga un final o un altre, sino que el joc cambia, i la història no té res a veure. Alguns personatges moren i altres viuen i ho decideixes tu, no la màquina ni els programadors ni els guionistes. I no sols això, nivells complets que podràs fer i altres que no podràs. Aliats que tindràs o enemics en contra. Tot depen de les teues decisions.

I els gràfics? Els gràfics bé, gràcies per preguntar...

En fi, açò es una pataleta perquè pareix que els videojocs están perdent part de la originalitat que tenien quan jo era menut. Allí era difícil vore dos jocs igual a les consoles quan jugàvem, o tal volta siga la meua imaginació. Pero des  que juguí al Deus Ex (el 1 clar) crec que molts jocs han copiat la formula: armes + dispars + experiència...

Enyore jocs de naus espacials (i que mesclen tot aixo), jocs que no gasten tanta violència, de construcció, gestió de recursos i expansió (Civilizations?) alguns que siguen més pareguts a jocs de taula...en definitiva jocs que em desafien que de això es tracta!

PD: Pareix que Steam sempre té alguna recomanació interessant: Starpoint Gemini i The vanishing of Ethan Carter. Si algú els coneix, que em conte!

PD2: Mola més esta foto, eh? Damunt es real i jo estava a eixa platja!

Oscuritat i espases

Bon dia a tots!

Com haureu llegit als posts anteriors estic intentant llegir tots els llibres que estan a aquella llista. Alguns els he llegit fa temps i altres no en fa tant. Hui voldria parlar del llibre Homeland (Terra natal), el primer llibre de la série "La llegenda de Drizzt".

Aquest llibre conta la história del elf oscur Drizzt Do Urden desde el seu naiximent. Al igual que en molts llibres de fantasia (casualment al igual que en El nom del vent), el protagonista passa una época de la seua vida a una academia, aprenent les técniques de la seua raça, per a esdevindre el guerrer definitiu. La história está situada a la ciutat subterranea de Menzoberranzan, una de les principals ciutats del elfs oscurs al mon dels Regnes Oblidats, un dels principals escenaris del joc de rol Dungeons & Dragons.

No hem de oblidar que els elfs oscurs son els "malos roïns", i al contrari que els elfs stardard, viuen per a cumplir les ordres de la seua malvada deesa la Reïna Aranya Lolth. El nostre protagonista pateix prou durant ela infància perque tota eixa vida de masacres i sacrificis de esclaus no es el que realment espera de la vida, i creu que deu de hi haver alguna cosa més. Evidentment la seua familia no ho veu aixi i les diferéncies entre els diferents punts de vista porten prou de mal de caps a Drizzt.

Em vaig aproximar de aquest llibre quan començarem a jugar a rol fa uns messos, i al ser un llibre de fantasia rolera, creat per a alimentar el escenari dels Regnes Oblidats, pues no les tenia totes. Desprès de haver llegit algunes bazofies roleres (desde un punt de vista literari), pues pensava que este llibre seria més del mateix. Pero no podia estar més equivocat. El autor sap escriure molt bé, i la trama en ningún moment es fa aborrida o decau. Hi ha sempre una sensació de indefensió del protagonista, de que el protagonista pot morir per els seus ideals en qualsevol moment, que fa que simpatitzem de primeres en ell. Drizzt es poderós, i es molt capaç de sobreviure a molts monstres i problemes de la ciutat on viu, pero els seus enemics són ben pitjors, i molt més poderossos. La societat completa dels elfs oscurs per a començar no toleraria la seua existéncia. Esta sensació de perill fa que simpatitzem molt amb el protagonista, a més els verdaders malvats i enemics tenen els seus motius ben defints i no són simplement malvats perque si. La ciutat de Menzoberranzan es un món pitjor i més cruel que Westeros (Guerra de Trons), pero al contrari que RR Martin, l'autor no es dedica a matar personatges sense motiu només per a demostrarho.

En conclusió, es un llibre de fantasia épica oscura que recomane molt, sobretot per a qui ja ha llegit el senyor dels anells o altres llibres de fantasia épica pero vullga algo que estiga basat en un món molt més cruel, i amb molta magia i fantasia.

Nota: 8 garrofons

El millor ordinador

Eixe és el nom d'un dels meus episodis favorits de Star Trek, que en la versió original de 1968 correspon al capítol 24 de la segona temporada. És un episodi que resumix molt bé perquè Star Trek es una de les millors series de ciència ficció i de aventures en general. Vaig a explicar algunes de les raons de perquè ho considere així.

En primer lloc cal dir que és un episodi del any 68. Només feia 6 anys avans que el primer negre havia entrat a la universitat. Per tant era una época on encara hi havien problemes racials. El director de Star Trek ja imaginava que en el futur no existirien més eixos problemes i imaginava que la exploració espacial correspondria a la humanitat en general, i per tant a diverses etnies i pobles. Els exemples més clars son la oficial de comunicacions (tinent Uhura) es afroamericana (a la foto), els tinents Sulu que era japonés i el pilot Chekov rus. En aquest capítol apareix el doctor Daystrom, que es un doctor en computació que disenya el sistema M5, la inteligéncia artificial de la qual tracta el capítol. Podeu vore que no era algo molt comú imaginar que un negre seria el principal científic del capítol, i admirat per el mateix Dr Spock.

Una de les altres coses que em fan molta gràcia es que ja s'utilitza les paraules Ciencies de la Computació (Computer Science) que eren una novitat* i Inteligencia Artificial (que es començá a gastar a l'any 56), i ho ilustren de una manera més o menys aproximada. Per a que tingau una idea, aquest capítul de Star Trek seria "més realista" que qualsevol película de Matrix (i estem parlant de l'any 68!).

L'episodi en si es prou original ja que per primera volta es considera que un producte de la ment humana, utilitzant les ferramentes de la lògica, pot tornarse malvada desde un punt de vista humà sent que aparentment només executava les ordres per a les quals fou criada. Aixó evidentment ha sigut molt copiat a la posteritat, creant la imatge de máquines males per a la humanitat.

La manera com és derrotada es molt interessant ja que consisteix a provar que el home és el mestre de les seues própries creacions i pot parlar l'idioma de la màquina per a mostrarli el error dels seus plantejaments inicials. Una cosa que a la posteritat sempre s'ha resolt de una manera, en la meua opinió, cómica, o destruim les máquines o les apaguem.


*Per a que tingau idea de com novedós era el concepte de Ciència de la Computació, dir-vos que el Institut de Matemátiques i Estadística de São Paulo començà a oferir la llicenciatura en ciències de la computació a l'any 74.